“Menys omplir-se la boca de Frankfurt i més menjar botifarra”. Hauria pogut ser el lema del festival de cinema eròtic català, o també el d’alguna empresa càrnica nostrada, però és l’eslògan que he llegit avui en un aparador d’una llibreria de Sabadell. Un eslògan brillant. Les lectures que se’n poden fer són múltiples. Jo no en faré cap. Ho deixo en mans (o en ment) de l’amable lector. D’això es deu tractar. Llibertat! Llibertat! La consigna en qüestió, a mi ...
Seguir llegint ›
No penso dedicar gens d’espai a una reflexió sobre si m’agrada o no m’agrada que es cremin fotos del rei d’Espanya. Aquest no és el debat i, per tant, no m’hi extendré. Fet aquest preàmbul, continuo. En un país normal, quan es vol parlar d’un tema polític, es va al Parlament i es discuteix. I es procura arreglar-lo. (Sí, ara estic pensant quin deu ser aquest país “normal” i... És una manera de parlar, ja m’enteneu). Però en un país com el nostre, aquestes coses ...
Seguir llegint ›
Amb tres paraules, la vicepresidenta del govern espanyol exposava la seva opinió sobre la proposta d’Ibarretxe per al futur de l’actual comunitat autònoma basca: Constitución, Constitución, Constitución. Jo m’ho mirava de casa estant mentre em cruspia un plat d’espaguetis i, espavilat com sóc, vaig pensar: però si no són pas tres paraules, si n’és una de sola repetida! Mentre païa els espaguetis escarxofat al sofà, però, vaig comprendre que tot, en aquesta vida, té un ...
Seguir llegint ›
Els catalans del sud, i especialment els del Principat, tenim una certa inclinació a mirar-nos el melic (i no només quan som a la platja), i malgrat que sovint ens queixem i ens entretenim a matisar estatuts i estatutets, i a demanar unes escorrialles més d’autonomia, acostumem a postular-nos com els més purs, els que millor mantenim la llengua, els més fidels a la nació, els més autèntics. Deu ser per això que quan travessem els Pirineus, tan catalans nosaltres, tan perdonavides, fins ...
Seguir llegint ›
Leo Bassi —aquell home que menjava caca per les teles-nostres-de-cada-dia— explicava en una entrevista que ell no era ningú per jutjar el que feia o deixava de fer la gent de cultura musulmana —li preguntaven per la polèmica de les caricatures de Mahoma—, que ell, el Leo, era de cultura cristiana i que per tant la seva obligació era reflexionar sobre aquesta cultura i dir les coses pel seu nom sense tabús. Dit d’una altra manera, cal veure la biga de l’ull propi abans de posar-se ...
Seguir llegint ›
Em demanaven, en un comentari, que expliquès com està el pati a Sabadell, i de moment el que us proposo és llegir-vos aquest article anònim que la Comissió de Festes Populars de Sabadell va publicar al Diari de Barraques. Ignorant com sóc, fins ara creia que la màfia era siciliana (o napolitana o de qualsevol altre punt de la geografia itàlica), estava convençut que Marbella era a Espanya i que el Jesús Gil era mort (o si més no, prenent unes copes amb l’Elvis Presley i la Marilyn Monroe), ...
Seguir llegint ›
—A l’escola hi ha una nena que em diu que sóc grassa... —No li facis cas, filla. —Ja, però és que m’insulta i no em deixa jugar ni amb ella ni amb les altres nenes... —Fes com si res. —És difícil, mare. De vegades m’amenaça, o m’estira els cabells, o m’escup o em diu que no és amiga meva i que m’odia. —Doncs digue-li a la senyoreta. Ella li farà entendre que tots som iguals, ...
Seguir llegint ›
Hi ha qui es deixa comprar per un plat de llenties. Jo les odio, les llenties, i així no hi havia manera de comprar-me. Suposo que a molts altres joves els passava el mateix, o potser haurien preferit un plat d’escalivada amb un rajolí de garnatxa, i tot hauria estat diferent (d’acord, siguem realistes: haurien escollit una pizza i una cocacola). No en tinc ni idea. El cas és que les llenties feien curt i el govern d’Espanyanyanya rumiava i rumiava per saber ...
Seguir llegint ›
L’humor és una armadura. L’humor és una arma dura, molt dura. Dels meus temps d’estudiant, per exemple, recordo aquell que, davant del pànic de deixar un examen en blanc, va preferir escriure una recepta de cuina (que, val a dir, el professor mai no va saber valorar prou). N’hi va haver un altre que, en arribar a casa amb set o vuit suspesos, i quan els pares li demanaven explicacions, els va sortir amb allò tan hippie de “l’important ...
Seguir llegint ›
“És ell, és ell!”, va dir l’altre dia, tot assenyalant-me amb un dit acusador, una senyora que em vaig trobar a l’autobús. Jo no li vaig fer cas, perquè no m’agrada caure en provocacions absurdes, i no vaig baixar fins arribar a la meva parada. Però just posava els peus a la vorera, un grup de joves del club de l’acné excessiu i el bigoti incipient es va posar a riure de mi mentre em mirava amb posat foteta: “És ell, és ell!”. Em començava a pujar la mosca al nas —per dir-ho ...
Seguir llegint ›