—A l’escola hi ha una nena que em diu que sóc grassa...
—No li facis cas, filla.
—Ja, però és que m’insulta i no em deixa jugar ni amb ella ni amb les altres nenes...
—Fes com si res.
—És difícil, mare. De vegades m’amenaça, o m’estira els cabells, o m’escup o em diu que no és amiga meva i que m’odia.
—Doncs digue-li a la senyoreta. Ella li farà entendre que tots som iguals, que no té cap importància si som grassos o prims...
—Ni rossos o morenos, oi?
—Exacte, ni rossos o morenos...
—Ni rics o pobres?
—Sí, ni rics o pobres. Això mateix, filla, això mateix. Veig que t’estàs fent gran i vas entenent les coses.
—Però de veritat que tots som iguals? Iguals iguals?
—Sí, és clar, filla, és clar. Tots ben iguals. Tots tenim els mateixos drets... ho diu la llei. Per això, si algú t’insulta, la senyoreta li dirà que no s’ha de fer.
—Vols dir que no m’enganyes?
—...
—Doncs l’altre dia, a part d’insultar-me, la nena aquesta de l’escola va cremar una foto meva a l’hora del pati... Si li ho dic a la senyoreta, només la renyarà?
—Sí, és el que s’ha de fer amb la gent que insulta, filla.
—I amb tothom funciona així?
La mare guarda uns instants de silenci. Intenta decidir si continuar dient-li a la filla que tots som iguals o si la desperta del son dels infants i li confessa que mira, que si fos una princesa encara s’hi podria fer alguna cosa més, però, sent com és una nena de barri, no esperi que vingui cap fiscal a engarjolar la nena dolenta de l’escola.
Tweet