O potser és millor muntar-li una festa d’aniversari? I fer-li un pastís i convidar-hi els amics? I qui són, els amics? O els amics, a aquesta curta edat, són els amics del pare? El pare sóc jo? Uf, quina responsabilitat! I aleshores, què? Convido els blocs que sovintejo? Faig una invitació per al Un dia, una causa, per al Bloc al circ, per al Bloc d’en Pedrals, per al Bloc del Belda, per al Delaguard, per al Tocats pel rastre, per a la Taverna filosòfica, per al Darrera la nevera i per a tots els blocs de l'Indirecte (que són els companys de classe del meu bloc)? I els dic a tots aquests que si hi volen convidar algú serà benvingut? Quina gentada seríem, oi?
I un cop tots convocats, què? Em poso a fer un parlament i a donar les gràcies als que han vingut a visitar algun dia el meu fillet? I un gràcies encara més gran per als que han fet comentaris? I deixo que se m’escapi alguna llàgrima d’emoció?
A un any, tot són preguntes, ja veieu. És aquest, el missatge que potser m’agradaria transmetre-li. La vida és una pregunta, un interrogant gegant. Per què hi ha tantíssimes lectures a un article sobre un programa nefast de la tele tres i en canvi d’altres reflexions han tingut menys seguiment? Qui ho pot saber!
Jo no tinc respostes. O en tinc poques, en tot cas, i totes més o menys temporals. Per això el bloc continua. Per incentivar el debat. Perquè jo hi digui la meva i els altres me la matisin. El dia que ja no hi hagi preguntes, no hi haurà bloc. De moment, però, deixo que aquest ésser petit continuï avançant, creixent, fent-se a ell mateix (el pare, mentrestant, s'ho mira amb cara incrèdula, sorprès dels amics que s'han deixat caure per aquí... misteris d'internet).
M’ajudeu a bufar les espelmes?
Tweet