A la Lliga, rai! Tinc el Barça, el Vila-real, el Mallorca i uns quants equips més del país. Uns m’agraden més, d’altres, menys, però tots me’ls sento una mica de casa. (D’acord, d’acord, és opi, el futbol és opi, sí, és opi per al poble... ja ho sé, ja ho sé... i què si m’agrada l’opi?). Però el meu opi preferit se m’acaba al final de l’última jornada de Lliga, i després? Després arriben els mundials, les eurocopes i l’orfandat.
El nostre país continua dedicant-se a jugar patxangues o, com diu l’anunci d’aquella cervesa estrellada, partits de costellada. A demanar permís al funcionari de presons per sortir al pati i estirar les cames. A pidolar per una almoina que només li calma la gana una estoneta de no res. Fins que veiem que ja no ens alimenten molles, que cantava aquell. La gent es cansa de dur la canalla al futbol, d’escoltar l’himne i pensar que això és el millor de tot el partit. Fins i tot es cansa de fer l’onada, de conèixer cada any un jugador de Segona B diferent i de tornar a casa murmurant allò del resultat és el de menys, el que importa és participar.
Doncs no. Participar està molt bé. Ser menjaflors, també. Però això ja ho fèiem quan anàvem a l’escola. Ara som adults i el món adult demana més i més. Demana una mica de competitivitat, incentius, metes. Demana fer el pas. Podem consentir una petita treva si realment l’any que ve s’organitza el torneig aquest amb la selecció basca, la nostra i algun altre convidat. Ho seguirem amb atenció, anirem al camp, animarem, en parlarem, ens farem sentir, farem el que calgui. Però si passen un parell d’anys i continuem jugant a bales, aleshores tornarem a saber que són molles. Molles i prou. I ja no ens alimentaran, tampoc. I els engegarem tots a pastar fang.
Perquè volem deixar de ser orfes. Que s’acabi la Lliga i puguem viure els mundials i les eurocopes sense sentir-nos sols al món. Per a mi és massa poc consol ser fill de totes les seleccions que no siguin ni l’espanyola ni la francesa. Sí, fa gràcia, té el seu punt. Però ja som grandets i estem fins als collons d’anar a la contra sempre. Volem seleccions catalanes ja!
El nostre país continua dedicant-se a jugar patxangues o, com diu l’anunci d’aquella cervesa estrellada, partits de costellada. A demanar permís al funcionari de presons per sortir al pati i estirar les cames. A pidolar per una almoina que només li calma la gana una estoneta de no res. Fins que veiem que ja no ens alimenten molles, que cantava aquell. La gent es cansa de dur la canalla al futbol, d’escoltar l’himne i pensar que això és el millor de tot el partit. Fins i tot es cansa de fer l’onada, de conèixer cada any un jugador de Segona B diferent i de tornar a casa murmurant allò del resultat és el de menys, el que importa és participar.
Doncs no. Participar està molt bé. Ser menjaflors, també. Però això ja ho fèiem quan anàvem a l’escola. Ara som adults i el món adult demana més i més. Demana una mica de competitivitat, incentius, metes. Demana fer el pas. Podem consentir una petita treva si realment l’any que ve s’organitza el torneig aquest amb la selecció basca, la nostra i algun altre convidat. Ho seguirem amb atenció, anirem al camp, animarem, en parlarem, ens farem sentir, farem el que calgui. Però si passen un parell d’anys i continuem jugant a bales, aleshores tornarem a saber que són molles. Molles i prou. I ja no ens alimentaran, tampoc. I els engegarem tots a pastar fang.
Perquè volem deixar de ser orfes. Que s’acabi la Lliga i puguem viure els mundials i les eurocopes sense sentir-nos sols al món. Per a mi és massa poc consol ser fill de totes les seleccions que no siguin ni l’espanyola ni la francesa. Sí, fa gràcia, té el seu punt. Però ja som grandets i estem fins als collons d’anar a la contra sempre. Volem seleccions catalanes ja!
Tweet