Aquest paio de la foto,
aquest sí que està fotut,
hi ha qui conta que de jove
convivia amb un mamut.
 

L’acció de fer-se vell la duem a dins des del néixer, és obvi. Primer en diem créixer, després madurar, més tard envellir. Els més tremendistes comencen a preocupar-se per això de l’edat abans dels divuit, d’altres quan descobreixen el primer cabell blanc, alguns en topar-se amb una arruga inesperada, hi ha qui se n’adona quan li costa pujar les escales o quan s’esgarrifa en saber l’edat joveníssima dels jugadors de futbol. Tot són perspectives. També és força estesa la creença que els vells de veritat són aquells que assisteixen a més enterraments que no pas a naixements, i, sobretot, aquells que miren les esqueles convençuts que l’endemà seran a l’altra banda del diari.

Jo no sé si em faig gran, si maduro o si em torno vell. Jo no sé qui és un vell veritable i qui un vell fals. Fer anys, en el fons, és un convencionalisme, perquè organitzar el temps apilant paquets de tres-cents seixanta-cinc dies no és més que una convenció. Per això, en homenatge a les convencions i per celebrar que avui en faig vint-i-vuit (d’anys, no pas de convencions), m’he engrescat a elaborar unes quartetes (com l’Enric Casasses al magnífic Coltells, com els garrotinaires als garrotins) al voltant del pas del temps, del canviar o no canviar, del créixer, del madurar, de l’envellir. I hi he convidat també els poetes Ramon Cases i Xavi Grimau (la veu del grup Labatzuca), i us hi convido a tots.

Afegiu-vos a la festa de les convencions, perquè un poema és una convenció, és un ordre en el desordre, és el grup d’espelmes ben col•locades sobre el pastís. Creeu el vostre ordre, poetes de l’altra banda de la pantalla!

El cargol derrapa al fang
i el llebrer l’observa atent:
I per què cal córrer tant?
Quin perill, empaitar el temps!

S’esbudellen els teulats
i s’escrosten les façanes;
ens sentim ben despullats
i enyorem la pell en flames.

                                   Ramon Cases

Contumaç com un gran arbre,
impertèrrit a la llaca,
apilono jorns i fosques
i un sac d'anys: la meva flaca.

                                 Xavi Grimau

I demà seràs record,
seràs pols, restes d'un fòssil,
mes abans de tot això
lluita brau, no siguis dòcil.

Matar els anys és llei de vida;
i les rimes, passatemps;
la vellesa és relativa:
sobrevisc en els extrems.

Fer-ho tot per no fer res,
prendre el sol sol a la fresca,
mandrejar sota les mantes:
en la calma hi ha la gresca.

                           Roc Casagran