Miquel,

Has arribat al món amb un plor, com tots els nadons. El plor de les contradiccions, de la realitat que costa d’entendre. El plor de jo estava tan bé allà dintre, què voleu ara, fent-me estavellar contra la intempèrie. Has vingut, Miquel, enmig d’una època de sequera però has arreplegat uns dies de pluja, i tu sempre hauries preferit néixer un matí assolellat i que el sol et fos bufanda. Has estat parit amb un pa sota el braç, ara que els pans són de plàstic i els venen a les gasolineres. Has nascut del ventre de la primera dona pacifista governadora d’un exèrcit, de la primera grimpadora professional amb sabates de taló. Sense encara dir una paraula, has estat el centre d’un mar de verborrea inaturable. Tothom ha parlat de tu, fins i tot un pobre blocaire que ara mateix escriu la paraula número cent cinquanta d’aquest article.

Miquel, tenia la temptació de dir-te que seràs el fill de. Seràs un petit socialista més (ja no ve d’aquí), diràs esquerra i faràs dreta, diràs pau i faràs guerra, estaràs atabalat per controlar la premsa, atabalat pel què diran i sobretot perquè no diguin. Atabalat per fer mitja acció de govern i explicar-ne quatre o cinc a algun periodista còmplice. Atabalat per la teva porció de poder. Tenia aquesta temptació, Miquel, però això és una carta de benvinguda i les cartes de benvinguda han de tenir un aire d’optimisme vitalista, i no voldria saltar-me el guió.

Per això et dic, Miquel, que segur que t’estimaràs la teva mare com a mare. Li faràs petons i en tindràs cura quan es posi malalta. La sang és la sang, i tu seràs un bon fill. Però més enllà de la sang, voldràs marcar el teu camí tu solet, dir-hi la teva. Perpetraràs pintades als carrerons en contra dels exèrcits, i recitaràs, crític i burleta, versos de poetes barats que hauran escrit oxímorons com ara “exèrcit pacifista” o “llibertat emmanillada” o “democràcia monàrquica” i que trobaràs perfectes retrats socials.

Passarà el temps. Seràs un home que ja s’afaita i viuràs en un país tot nou, Miquel. Respiraràs feliç perquè ta mare haurà deixat de ser famosa, serà només una treballadora anònima i tindrà algun entreteniment discret els caps de setmana: fer maquetes amb escuradents o prendre cafè amb les amigues. No et caldrà fer grafits als carrers tèrbols perquè els exèrcits seran aigua passada, el rei només serà a les llegendes, la llibertat serà real, tothom tindrà el seu piset i fins i tot el podrà pagar. El món serà millor, no ho dubtis. I tu t’esforçaràs perquè cada dia ho sigui més encara, perquè sempre és bo que quedi feina per davant. Els pans tornaran a tenir gust de pa i els vendran a les fleques, la pluja no serà trista, els rius baixaran plens, els plors només seran un recurs literari.

Quan tot això passi, un vespre de cel clar, ta mare t’abraçarà. T’abraçarà molt fort i tu sabràs que t’està donant les gràcies per haver-li fet veure la llum. Només tu, Miquel, hauràs sabut dir-li que no, que no hi pintàvem res, a Espanya, i menys encara dirigint els seus exèrcits, els seus exèrcits monàrquics. I a partir d’aleshores seràs per a tothom Miquel Salvador.

Et vagi com et vagi, es compleixin o no les profecies, siguis socialista o salvador, benvingut al món, Miquel.