Els universalistes, que de paraula són majoria en aquest país, borden sovint dient que les banderes són draps. En això, només en això, els dono la raó. Són draps que es pengen en edificis públics, en hotels, en càmpings i en llocs estranys, com al damunt d’una taula de negociacions entre polítics importants o entre polítics que voldrien ser importants.

És cert, també, però, que les banderes són símbols, i que hi ha símbols que està ben vist d’exhibir i d’altres que ja molesten una mica més. A mi, per exemple, la bandera espanyola em molesta especialment, perquè cada cop que en veig una (no pas a Espanya sinó a casa nostra) em recordo que nosaltres també som espanyols, que ens ho diu el deneí, la tele i aquells homenets vestits de verd que es posen ferms quan aquella dona que no em cau bé els diu que es posin ferms. Hi ha d’altres banderes que m’agraden més. M’agrada, sobretot, la bandera dels pirates i la bandera del meu país. Però també estic segur d’una cosa: quan el meu país sigui un país amb totes catorze lletres (amb dièresi inclosa), llavors només diré que m’agrada la bandera dels pirates, perquè em recorda un vaixell dels clicks de Playmobil amb el qual vaig jugar llarguíssimes tardes quan era menut.

L’únic que és cert de moment és que ara per ara el meu país és una regió díscola d’un estat fantasmagòric, i com que en temps de guerra qualsevol forat és bo, ens cal aferrar-nos als símbols com a únic reducte on anar fent la viu-viu. I jugar als símbols és, també, maleir els símbols que ens ofenen, que ens molesten o que ens ataquen (amb subtilesa o no). Un noi de Terrassa va jugar a això. Sí, era només un símbol. Arrencant un drap no es fa cap revolució, d’acord, no es desmunta un estat, d’acord, no es fa trontollar res. Però es fa saber que som aquí, que existim. És alguna cosa ja.

Aleshores és quan els universalistes fan acte de presència. Els mateixos que remuguen que una bandera és un tros de roba tenyida, ara resulta que no, que no volien dir ben bé això. Volien dir que és un drap, sí, però un drap sagrat. A l’Índia tenen les vaques, aquí les banderes (la bandera, més exactament). I que ultratjar-la (no us sembla arcaica, la paraulota?) és un crim i mereix la presó. Al final serà cert allò que n’hi ha més a fora que a dins. En tots els sentits, em refereixo.

I quan això passa, cal que ho diguem. Sembla lògic, oi? És un article obvi, aquest d’avui. Afirmo allò normal, allò evident. Però no ho deu ser tant quan l’autor de tal simbòlic acte ha entrat a la presó. Diguem-ho, doncs. Fem córrer la veu. Parlem-ne amb els amics. Eixamplem cercles. Ho han de saber les tietes, també. I s’han d’escandalitzar. Perquè és un escàndol i volem justícia. I els universalistes, què hi diuen?