¡Viva España! ¡Viva el Rey! Una mongeta tendra (urbana però deliciosa) que ja era dins la meva gola ha sortit disparada cap a fora, de pet contra el televisor. El dinar fins aleshores era plàcid. Però de cop apareix a la pantalla una senyora que diuen que és catalana, que diuen que és socialista, que diuen que és dona, i etziba això del vivaespañavivaelrey.
Ignoro si dir aquestes paraules davant de tot d’homes quadrats i ferms li ha representat un dilema moral o si més aviat li ha fet bellugar-se un neguit humit a l’entrecuix, però estic segur que han estat molts els telespectadors que s’han quedat garratibats. Això és ser Ministre de Defensa d’Espanya, al capdavall. Això és la modernització de l’estat espanyol: que els catalans es facin espanyols de soca-rel, que els republicans decideixin que el rei és un bon jan i que cal dedicar-li visques, que les dones es tornin mascles. Doncs bé, ja ho tenim. Tot en un mateix àpat. Un plat combinat dels bons, i Zapatero servint-lo amb un somriure murri, amb Bono al darrere, satisfet, victoriós. Un número 14 (d’abril), si us plau. Marchando un vivaespañavivaelrey.
La mongeta tendra esclafada al televisor em mira decebuda. Jo no he estat mai un seguidor de la Chacón, però ella... ella potser sí. Ni que sigui perquè li agrada que una dona faci carrera política després de tants segles de fal·locràcia. No, dels socialistes no n’esperava gaire republicanisme, ni gaire catalanisme, però sí una manera d’actuar més femenina (en el bon sentit). Però avui s’ha adonat que si una dona actua com un home (en el pitjor dels sentits), s’ha perdut la batalla. Reis, exèrcits i espanyes no són cap camí. Que som al segle XXI, per favor!
Sort que no tot és la tele, sort que no totes les dones són així. Sort que ens queda la literatura, i sort que les dones que es posen a escriure fan coses tan bones com L’últim patriarca, de la Najat El Hachmi, o com Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, de la Llucia Ramis. L’un i l’altre són dos molt bons llibres. L’un i l’altre ens permetran continuar creient que val la pena, el pes específic creixent de les dones al nostre país, que no totes es masculinitzen. Crec que per Sant Jordi els regalaré a la mongeta (urbana però deliciosa) del televisor. Potser així oblidarà el vivaespañavivaelrey o, si no ho ha d’oblidar, que ho recordi quan tornin a venir les eleccions, que ho expliqui a les altres mongetes, que se sàpiga qui és qui, sigui home o sigui dona, es digui socialista o no. El llop és llop, per molta pell de xai que es posi. I caldria que no ho oblidéssim, ara que finalment s’ha despullat.
Tweet