Al món sempre hi ha allò que es pot dir i allò que no —pensar, per sort, encara podem pensar el que ens doni la gana... però xxt, sense fer gaire xivarri, no fos cas que molestéssim algú. Dir-ho en veu alta ja és tota una altra cosa. Podem dur la contrària de tant en tant, però dins d’uns marges, els marges que el Sistema estipula —i estimula— i que sovint no són els mateixos en un lloc o en un altre.
Ara toca el Tibet. Els protibetans saben que al món (occidental) la seva lluita és més o menys ben vista. Però també saben que és fàcil oblidar-la. I per això, amb el ganxo dels Jocs Olímpics a la Xina, es fan visibles, gemeguen entre (i contra) el silenci. I aquí se’n fa ressò i els opinadors els lloen i les bones persones, des de casa, pensen que pobres, aquests tibetans, com pateixen. El Sistema d’aquí estipula —i estimula— que les queixes tibetanes estan bé, són lògiques i justes, i cal combregar-hi. D’acord, d’acord...
Hi ha altres queixes que no són tan ben vistes, en aquest racó de l’Univers, fins i tot per aquells mateixos mitjans que veuen el boicot a segons quins actes de promoció de les Olimpíades com una acció raonable. Qui s’atreveix a recordar, per exemple, les tortures als independentistes catalans del 1992? O les tortures també avui dia? Qui parla dels partits polítics il·legalitzats a l’Espanya contemporània? O qui gosa, finalment, posar-se a la boca el moviment okupa i les seves reivindicacions? Es tracta de llançar tanta merda com es pugui contra l’okupació (és un exemple paradigmàtic, simplement, eh!). Realçar els errors, subratllar les patinades, recalcar les ximpleries... i obviar els encerts, sobretot que no es noti que hi ha un fons de raó innegable. En aquest cas, el Sistema estipula —i estimula— que cal veure tota la gent d’aquest moviment com uns eixelebrats, uns immadurs i uns fills de papà. I tots a dir amén. D’acord, d’acord...
Al món sempre hi ha allò que es pot dir i allò que no. Es pot dir Tibet però no independentisme català ni tortures a les comissaries espanyoles ni Batasuna. Es pot dir Tibet però no es pot dir okupació. I què passa amb els que volem dir-ho tot? També ens haurem de fer visibles a força d’enginy? Siguem creatius, doncs.
Proposo que ens convertim en l’ocellot que treu el bec per darrere la foto del polític de torn, en el nen pesat que fa sonar allò que no sona al Sistema, en el cavall de Troia dins la ciutat global. Proposo que diguem sempre allò que no es pot dir, perquè el debat, la discussió, és el que fa avançar el món.
Em deixeu acabar utilitzant un dels tòpics més recurrents aquests passats dies de Setmana Santa? Gràcies. Doncs acabo proposant que siguem la seva creu, el seu viacrucis.
PD: Contra qui? Qui o què és el Sistema? Això ja és tota una altra història... S'accepten hipòtesis.
Tweet