“És ell, és ell!”, va dir l’altre dia, tot assenyalant-me amb un dit acusador, una senyora que em vaig trobar a l’autobús. Jo no li vaig fer cas, perquè no m’agrada caure en provocacions absurdes, i no vaig baixar fins arribar a la meva parada. Però just posava els peus a la vorera, un grup de joves del club de l’acné excessiu i el bigoti incipient es va posar a riure de mi mentre em mirava amb posat foteta: “És ell, és ell!”. Em començava a pujar la mosca al nas —per dir-ho amb una expressió per a tots els públics; de fet, em vindria més de gust dir “que ja n’estava fins als collons”, però no, no ho diré, no insistiu—, doncs això, que m’estava pujant la mosca al nas perquè no entenia a què treia cap aquell fet. Vaig entrar a la feina i allà, de nou, tots van esclatar amb un altre “És ell, és ell!”. Mitja volta i cap al carrer. Era una pesta! Tothom s’havia posat d’acord per acusar-me... però de què?
Sort d’un bon amic que em va trobar unes setmanes més tard ofegant les penes en un bar de mala mort. Allà, és clar, el cambrer també m’havia mirat de manera estranya, i els clients s’havien rigut de mi sense ni dissimular-ho. L’amic en qüestió, sol·lícit i pacient, m’havia aclarit les coses: “T’assenyalen perquè encara no tens un bloc propi. Tothom en té: professors d’universitat i d’institut, escriptors de llarga i curta trajectòria, pastissers dels fins i dels industrials, botiguers de barri i de gran superfície, polítics bones persones, ehem, i polítics males persones, i bé, fins i tot algun poeta despistat. I és clar, tu no en tens!”
Però aquella revelació, lluny de salvar-me de la meva depressió, no va fer més que accentuar la meva crisi, la típica crisi d’aquell que no és normal, d’aquell que no és com tothom, d’aquell a qui assenyalen pel carrer com un leprós, per diferent, per díscol. Pobre de mi! Afortunadament, però, tot té solució, i els del Directe.cat em van oferir un bloc per escriure-hi les meves dèries! Buf! I ara, des d’avui, ja sóc normal, ja sóc com qualsevol altre mortal, ja tinc el meu lloc a internet, i ja tinc l’esperança infonamentada —i pedant— que algú em llegirà i fins i tot m’enviarà algun comentari.
Bé, normal, allò que es diu normal del tot, encara no ho sóc completament... més que res perquè la gent normal té un passaport del seu país i no el de cal veí... però bé, s’ha d’anar pas a pas. Ara hem començat pel bloc, i un dia, més endavant, qui sap... Sí, no? Ens ho hem de creure, caram! Un dia seré normal del tot (i va, us convidaré a menjar anissos, si us ve de gust, i serem feliços).
Tweet