“Menys omplir-se la boca de Frankfurt i més menjar botifarra”. Hauria pogut ser el lema del festival de cinema eròtic català, o també el d’alguna empresa càrnica nostrada, però és l’eslògan que he llegit avui en un aparador d’una llibreria de Sabadell. Un eslògan brillant. Les lectures que se’n poden fer són múltiples. Jo no en faré cap. Ho deixo en mans (o en ment) de l’amable lector. D’això es deu tractar. Llibertat! Llibertat!
La consigna en qüestió, a mi em serveix com a excusa per parlar de la Fira del Llibre de Frankfurt, encara que m’havia jurat i perjurat d’obviar el tema; per una banda, perquè em sembla feixuguíssim —la crème de la crème em carrega que és una cosa...—, i de l’altra perquè no acabo de tenir-ne una opinió del tot fixada. Si no tinc res a dir-hi, per què opinar, oi? Doncs no, no hi entraré.
M’aturo, però, en una de les moltes històries que estan succeint aquests dies a la ciutat alemanya: el discurs inaugural del Quim Monzó. Si encara no l’heu vist/sentit, no us el podeu perdre! I m’hi aturo simplement per treure’m el barret. Sempre ho critiquem tot, sempre diem què ens sembla malament, o molt malament o terriblement malament. I per una vegada que puc fer un elogi (sense cap entre-cometes), deixeu-m’ho fer, no?
Què m’ha agradat? M’ha agradat que convertís un discurs en literatura, amb tots els recursos retòrics utilitzats amb una elegància fora de discussió. M’ha agradat la fina ironia per esquivar el tema punxegut de la llengua; com ha colat el discurs del Pau Casals per reivindicar la identitat catalana com qui no vol la cosa; i com se n’han enfotut del mort i de qui el vetlla amb “la polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica” que ja en el seu temps va recitar en to militar el Dalí —impagable el somriure diria que descol·locat, de “què diu aquest ara”, del president Montilla. També molt bé com s’ha posat el públic alemany a la butxaca amb la conyeta del “Bundesland” geriàticoturístic alemany, el Becker i la Schiffer, i alhora com ha reivindicat sense pamfletismes la catalanitat d’un territori massa sovint esquarterat. Vaja, que fa fins i tot ràbia escriure un article tan pilota. Però em rendeixo: Monzó, estic als teus peus. Vull un fill teu!
Buf! Després de tants elogis, em sento descarregat. Feliç. M’agrada sentir-me rodejat de literatura fins i tot allà on en principi no n’hi havia d’haver, ja sigui en un acte institucional —què era, si no, la inauguració de la Fira del Llibre de Frankfurt?— o ja sigui anant pel carrer i llegint una consigna en forma d’estirabot en un aparador. Finalment caldrà creure’s allò que es diu que tot és literatura.
Tweet