Amb tres paraules, la vicepresidenta del govern espanyol exposava la seva opinió sobre la proposta d’Ibarretxe per al futur de l’actual comunitat autònoma basca: Constitución, Constitución, Constitución. Jo m’ho mirava de casa estant mentre em cruspia un plat d’espaguetis i, espavilat com sóc, vaig pensar: però si no són pas tres paraules, si n’és una de sola repetida!

 

Mentre païa els espaguetis escarxofat al sofà, però, vaig comprendre que tot, en aquesta vida, té un perquè, que tot lliga, que tot quadra, que les circumstàncies són un gran poema en què l’encaix ha de ser perfecte, en què cada peça té un motiu d’existir i mai, mai dels mais, és gratuïta. Només cal, això sí, interpretar la realitat i tot seguit passar a fer-ne el comentari de text pertinent. Fernández de la Vega, poeta! En tres paraules: poeta, poeta, poeta!

 

El primer nivell de lectura de la frase en qüestió és lògic. Els polítics s’estimen molt a ells mateixos i subestimen tota la resta —ells en diuen “electors”. És a dir, creuen que aquell “elector” que estigui mirant les notícies no podrà entendre un discurs profund i estructurat sobre la iniciativa del lehendakari. Solució? No complicar el llenguatge, buscar l’eslògan. A l’hora d’escollir-lo, podia optar per un rodolí —del tipus: “¿Referendum de autodeterminación? ¡Y un cojón!”—,o simplement limitar-se a la repetició d’un mateix mot —un de ben contundent, ben general, ben acceptat, ben global... i ben buit. Tots ja sabem que al final va triar aquesta darrera alternativa: Constitución al cub.

 

Però és molt més interessant el segon nivell de lectura. Per què ho diu tres vegades i no una de sola si la paraula és la mateixa? Per què comença la frase amb allò de “Para el lehendakari, tres palabras...”, si les tres paraules són la mateixa? S’hauria pogut limitar a dir “Para el lehendari, una palabra...”, oi? El paral·lisme és evident. Hi ha governs que de cara a la galeria tenen un discurs, i a la pràctica en duen a terme un altre. Que prometen quelcom i fan el contrari. Gat per llebre, podríem dir. La teoria és que hi ha més d’una Espanya; a la pràctica, una de sola. La teoria és que hi ha més d’una llengua; a la pràctica, una de sola. La teoria és que hi ha més d’una forma de pensar, a la pràctica, una (o ninguna). La teoria és que ens dirà tres paraules, a la pràctica, una. I quina una!

 

Quina una, aquest és el tercer i definitiu esglaó del comentari de text, el que tanca la quadratura. Fer un poema amb un sol mot és desacreditar tots els altres. És imposar una doctrina, una mena de cànon universal —l’univers és Espanya, ja ho sabeu. I en aquest univers hi ha una norma. La norma és diu “Constitución” i no es pot ni discutir. Estem obligats a jugar-hi i no s’accepten excuses. Ningú pot dir que és “de sucre” ni enfilar-se a la vorera i cridar “casa, salvat”. El problema és que ni tenim vuit anys ni ens mamem el dit. I que nosaltres volem triar a què juguem i com passem l’estona. Volem decidir si ens entretenim amb el cuit-i-amagar, si anem a una discoteca, si passegem vora del mar o si anem a un descampat a llançar pedres contra qualsevol llauna que hi trobem.

 

El problema és que no deixen lloc per al debat. Això és així i punt. El rei és intocable. La unitat d’Ecs-panya també. Si voleu, parleu de si dretes o esquerres, de si Barça o Madrid, de si platja o muntanya. Però hi ha coses a què no tenim dret. Coses —o assumptes— que es resolen amb un lema totalitarista. Constitución, Constitución, Constitución. I els que no hi creiem, quedem fora del cànon (i fins i tot anem a la presó, si volen).

Sort que un dia ens en cansarem i decidirem jugar a la nostra manera. Sort que un dia els poetes serem nosaltres. I aleshores farem la rima, i en espanyol, perquè ens entenguin. Constitución? Tócame un... 

Comentaris

Comenta